divendres, 29 de juliol del 2011

Contaminants orgànics en el medi marí

El Jordi Dachs,  investigador del CSIC, doctor en Ciències del Mar per l'UPC acaba de tornar aquest mes de juliol de l'Expedició Malaspina 2010, amb el vaixell Hespérides. Amb el seu equip han estat recorrent el món durant un any fent medicions en mars i oceans per tal d'estudiar la distribució global dels contaminants, els processos d'acumulació i el canvi climàtic que afecta la seva mobilització i els efectes tòxics sobre els microorganismes.
Els estudis que han fet han estat a 4.000 metres de profunditat.

 
Amb 30 minuts,  posar-nos al dia d'un any de recerca no era fàcil.  Sí que ens van quedar uns quants conceptes clars:

 
  • El consum d'energia i aigua ha augmentat exponencialment des de l'any 1950.
  • Hi ha unes 200.000 substàncies orgàniques sintètiques, roba, pesticides, additius, productes farmacèutics, etc. que contaminen les cadenes tròfiques: de l'aire passa a l'herba, als animals, als rius, als mars, al pancton, als peixos i a l'home. 

 
El fluor, per exemple, està el productes ignífugs dels ordinadors, en roba impermeabilitzada com el Gore-Tex i en els recobriments de tefló de les paelles... Aquest component es volatilitza o bé passa a través de l'aigua al clavegueram i al mar. 

 
Entre la detecció d'un perill per a la salut i la prohibició d'un determinat component, hi ha un decalatge d'uns 5-10 anys.  Els lobbys que fabriquen aquests productes fan pressió als governs per minimitzar la seva prohibició i, quan finalment la reducció o prohibició s'ha aconseguit, ja estan sortin al mercat productes amb un nou potencial d'emissions no  poru conegut.  En aquest sentit, el Jordi Dachs ens va donar la bona notícia que actualment, abans de treure al mercat un producte  ha de passar obligatoriament per  determinades proves sobre els seus afectes mediambientals.

 
Per exemple, els nonylfenols, detergents que ja es van prohibir fa temps, s'ha descobert que al cap de 50 anys, des de l'Antàrtida, es tornen a volatilitzar. Aquests detergents, per causa de les temperatures elevades anaven a l'atmòsfera, d'allà migraven a zones fredes com a l'Antàrtida i es precipitaven al gel i a l'oceà...i ara,  tornen a l'atmòsfera de nou.

 
El Jordi Dachs ens va fer veure que contaminant que es "desintegren" amb poc temps, tenen un impacte menys greu, però que d'aquesta desintegració en poden sorgir altres contaminants més persistents.

 

  No entrem en pànic!  Tenim un equip de científics preparats i amatents que fan medicions i anàlisis per conèixer els nivells d'aquests contaminants i per alertar sobre la necessitat de regulació.

Nosaltres ens vam quedar amb ganes de saber-ne més sobre l'expedició, sobre els processos de contaminació

dimecres, 20 de juliol del 2011

Un viatge al Centre de la Galàxia

Ahir la Carme Jordi, doctora en Física per la Universitat de Barcelona i professora del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la mateixa Universitat, ens
va parlar d'un viatge al centre de la Via Làctia.

Serà perquè m'agraden el viatges i encara més que m'expliquin coses que desconec, vaig començar a escoltar atentament.  Em pensava que em costaria d'entendre conceptes que sovint són complicats perquè tenen unes dimensions absolutament inhumanes: 100.000 anys llum, 100 vegades el pes del nostre Sol... difícil d'imaginar!

Va començar posant-nos exemples de les mides dels planetes del Sistema Solar. Això m'ho sabia. Al sortir del nostre Sistema Solar, ens va fer endinsar dins la nostra galàxia, la Via Làctia. El nostre sol, solet (ho dic així perquè pobrissó es veia molt petit en un costat de la Via Làctia). De la Terra, ni en parlem. Ja no hi erem. 

Ens va ensenyar altres galàxies: planes, rodones, con difoses i caòtiques, petites, grans i els conceptes de milions de galàxies van anar aflorant. Casa nostra, la Via Làctia, ja era un puntet.

Mentre semblava que ens haviem perdut dins l'univers, vam recuperar el camí i tornar a casa, al Sol. A partir del Sol ens van anar endinsant poc a poc dins del centre de la Via Làctia on, per fi, vaig entendre què era un forat negre. Justament el que tenim en el centre d'aquesta galàxia i al voltant del qual orbitem tots plegats. Un nou concepte per a profans: els forats negres no són ens "xucladors". És una materia tan densa que la seva gravetat no permet ni tan sols que la llum se'n surti. Que no deixi que surti la llum,  no vol dir que els astres que orbiten al seu voltant acabin entrant a les seves negres entranyes. No!  Senzillament fan com la resta, orbita que orbitaràs. 

En una recreació feta a base de un 10 anys de medicions i fotografies astronòmiques ens va demostrar com s'havia vist que l'espai negre, on semblava que no hi havia res, devia de tenir una massa impressionant perquè al voltant del seu eix els astres propers feien les seves rutes orbitals.

També ens va ensenyar com tot es veia més aviat vermellós perquè la freqüència d'ona d'aquest color, més àmplia, podia passar més fàcilment per sobre o per sota d'aquesta matèria amb tanta densitat, mentre que el blau, d'ona molt més curta, quedaba absorbit.

Carme, perdona'm per aquesta transcripció tan poc ortodoxa.  Molts dels assistents van fer preguntes que també jo no tenia clares: com és que veiem la Via Làctia si hi sóm a dins?  Resposta: a dins i, precisament, veiem el troç que tenim al davant.

M'han agafat moltes ganes de seguir-me informant sobre astronomia i de saber el  perquè de com he arribat aquí. Un èxit de la difusió científica.  Moltes gràcies, Carme.

Albireo

La constelación del Cisne es una de las pocas del cielo que hace honor a su nombre pues permite ver la figura del animal dibujada con estrellas. También se llama “cruz del norte”:  el palo menor y los dos brazos forman dos triángulos que son las alas del cisne en vuelo; el palo mayor es el cuello que termina en la estrella Albireo. Así pues, esta estrella es el pico del Cisne. Aunque parece que su etimología fuera árabe, por el comienzo en “al”, en realidad se trata de una deformación del nombre original ab ireo, aparecido en el Almagesto, y se refería a una planta aromática usada por los romanos en su farmacopea.
Esta estrella, también llamada b del Cisne, es un débil punto de luz, difícil de localizar en el cielo cuando se la quiere enseñar a un observador sin experiencia. Pero cuando la vemos a través del telescopio, la sorpresa está garantizada. Lo primero que observamos es que la estrella no es una sola, como la vemos a simple vista, sino que son dos que se ven claramente diferenciadas en el ocular. Albireo es doble, con dos componentes que están unidas por la fuerza de la gravedad, de la misma manera que lo están la Tierra y la Luna. En realidad esto no es una novedad porque las estrellas dobles son muy abundantes en el cielo, hasta el punto de que hoy se cree que más de la mitad de las conocidas lo son. No es una cualidad fácil de determinar.  Podría ser que en el telescopio veamos dos estrellas muy juntas pero que  sólo sea un efecto de perspectiva, mientras que en la realidad ambas están muy alejadas entre sí. Pero en el caso de Albireo, y después de décadas de estudio, se sabe que forman un verdadero par que interactúa a través de la fuerza de la gravedad.
Lo más sorprendente para quien observa por primera vez estas estrellas es que son de colores diferentes y muestran un gran contraste.  Una es más bien amarillenta mientras que la otra es azulada. Este contraste cromático, unido al intenso brillo con que se ven, comparado con la observación a simple vista, hacen de Albireo una de las estrellas más extraordinarias del cielo para ser observada con telescopio.
Además de la sorpresa que nos depara su observación, la estrella es también una fuente de reflexión en muchos aspectos. Pensemos, por ejemplo, en la distancia. Albireo se encuentra a unos cuatrocientos años luz, por lo que podemos decir que la luz que vemos hoy es la que partió de allá hace cuatro siglos y eso significa que la información que poseemos de la estrella no es la de hoy sino la del pasado: estamos viendo la estrella como era hace cuatrocientos años. Mirarla es un viaje al pasado, en tiempo real. Por ejemplo, puesto que las dos componentes van girando la una en torno a la otra, la posición que apreciamos en el telescopio no es la actual sino la que tenían hace cuatro siglos. Por otro lado, podemos hacer un ejercicio mental que es justamente el opuesto al que acabamos de describir: supongamos que alrededor de una de las dos componentes hay un planeta habitado por una civilización capaz de ver, por medio de telescopios muy potentes, la vida que se desarrolla en la Tierra. Si ahora mismo nos están observando, ¿qué verán? Pues no podrán ver las Cenas con Estrellas del Observatorio Fabra, sino que estarán mirando nuestro pasado. Quizás vean a Galileo cuando, hace ya cuatrocientos años, apuntó por primera vez su telescopio al cielo y se quedó pasmado al ver las maravillas que contiene. Entre ellas, en primera fila, está Albireo.
Antonio Bernal

dimarts, 12 de juliol del 2011

Entrades gratuïtes al CosmoCaixa


La Fundació la Caixa, amics i col·laboradors dels Sopars amb Estrelles,  regala a tots els participants als Sopars amb estrelles una entrada Familiar al CosmoCaixa i un obsequi pels més petits.

Amb CosmoCaixa compartim l’objectiu de fer més propera la ciència al públic i aquest centre és un bon exemple d’aquest treball divulgatiu.

No deixis que t'expliquin com son els Dinosaures del Desert del Gobi... Descobreix les boniques figures tridimensionals que corresponen a diferents equacions algebraiques en la nova exposició...No et perdis el Bosc inundat, una selva amazònica a la ciutat de Barcelona... Tot això i més us espera a CosmoCaixa aquest estiu.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Una mica d'història: La familia Campo a l'Observatori


La família Camps
  L’Observatori ja es va constuir amb una vivenda al baixos pensada per la familia que hi anés a viure. Disposava d’aigua corrent i electricitat. Poc abans de la inauguració oficial, l’any 1904, s’hi va instal·lar el primer conserge, en Gabriel Campo Pérez amb la seva dona, la Juliana Cunchillos i els seus dos fills, el petit Gabriel i en Santiago. Les tasques del conserge consistien en el manteniment de l’instrumental, la vigilància de les instal·lacions i terrenys que envoltaven l’edifici i l’atenció de les nombroses visites diurnes que rebia l’Observatori.
 
Els Campo estaven molt ben integrats en la vida científica del Fabra. Sovint compartien taula i tertúlia amb els astrònoms. Fins i tot tenien una habitació sempre a punt per a que els científics poguessin passar les nits.
 
Del terreny que envoltava l’edifici també se’n cuidava el conserge. Disposava de petites feixes al vessant Sud on hi conreva per a l’alimentació familiar utilitzant l’aigua de la pluja recollida de les teulades de l’edifici. També criaven conills, gallines i cabres. Era molt habitual l’intercanvi d’aliments i la col·laboració amb els veïns de la zona car era una època de subsistència.
 
El petit Gabriel, molt aplicat en ciències, va esdevenir observador meteorològic del mateix Fabra. Ho seria des del 1919 fins el 1981 essent, encara avui, el meteoròleg amb més anys d’observació acumulats al nostre Observatori. Amb el seu germà Santiago, compaginàven els seus oficis amb l’acollida de visitants al Fabra, mentre ajudaven al pare.
 
Quan es casen els dos germans, incorporen les seves famílies a la vida domèstica del Fabra, de manera que, a finals dels anys 20, convieuen a l'edifici els tres matrimonis. L'any 1924 neix al Fabra la Margarida Campo, filla de'n Gabriel i la Lorenza, i l'any 1929 en Santiago i la Guadalupe tenen la Maria. L'espai limitat fa que el Gabriel i la seva família marxin a viure a la ciutat. Tanmateix pujarà al Fabra diariament, sempre en transport públic, per fer amb puntualitat l’observació meteorològica del matí i també els diumenges pels àpats familiars on es retrobava tota la familia.
 
D’aquella època tenen bon record els fills d’en Gabriel, la Margarida i l’Antonio Campo que sortosament encara avui en dia ens poden explicar aquests fets tan entranyables; com quan pujaven fins a la font de la Llicorella  a fer un berenar tot contemplant la ciutat o l’afició fotogràfica del seu pare que ens ha permès retrobar les imatges que us mostrem en aquest article.
 
L’esclat de la Guerra Civil no va aturar l’activitat científica de l’Observatori Fabra. L’edifici va esdevenir en diverses ocasions un petit camp de refugiats per alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències i la familia Campo en va ser l’amfitriona d’aquella gent atemorida. Per als nens dels Campo la terrassa de l’edifici era un mirador tristament privilegiat per contemplar el bombardeig de la ciutat des de la seguretat de la distància. Aquella imatge els quedà per sempre gravada a la memòria.
 
L’any 1948 mor Gabriel Campo Pérez, el primer conserge que va tenir l’Observatori. Des d’aleshores el seu fill Santiago ocupà el seu lloc. Per aquella època la relació entre l’Observatori Fabra i els mecànics del funicular del Tibidabo i del Tramvia blau era molt estreta. Sovint aquests col·laboraven en les tasques de manteniment dels mecanismes del telescopi i la cúpula. Els vincles d’amistat eren forts. D’aquesta manera la filla d’en Santiago, la Maria, coneix en Domingo Vera, amb qui es va acabar casant. El matrimoni es queda a viure al Fabra, on el seus  fills Joan Antoni i Maria també hi van nèixer.
 
La Maria, el seu pare Santiago i el seu oncle Gabriel sovint eren les persones encarregades d’acompanyar als nombrosos grups de visitants que arribaven a l’Observatori durant les dècades dels 50, 60, 70 i 80. Es dedicaven a les visites diurnes; les nocturnes, de més contingut científic, eren responsabilitat dels astrònoms. La Maria, a més, s’encarregava de posar ordre a la biblioteca. El públic era sempre rebut al jardí de l’observatori, el jardí dels Campo, ple aleshores d’enormes hortènsies. El tracte era sempre exquisit i atent per part d’aquells que en realitat ensenyaven casa seva. La Maria, en Santiago i en Domingo eren molt coneguts i estimats a Vallvidrera.
 
D’aquesta manera, qui dies passa anys empeny, una familia dedicada en cos i ànima a l’Observatori Fabra var anar perdent, com es llei de vida, els seus membres. En Domingo mor el 1977 i Gabriel Campo fill l’any 1981. Santiago decideix jubilar-se del seu càrrec de conserge l’any 1982 quan la vista ja no li permet treballar en condicions. Aquell mateix any pren la dura decisió de marxar del l’observatori amb la seva dona i la Maria per viure a una casa prop del Tibidabo. Allà hi trobarien més seguretat per la proximitat amb altres veïns, que no pas en l’aïllament del Fabra. És el final de la història dels Campo a l’Observatori. La Maria, però, va continuar fent tasques al Fabra amb el que va estar vitalment lligada fins la seva mort, l’any 2003.
 
Actualment no hi viu ningú al Fabra. És només un lloc de treball per als que hem tingut la fortuna d'acabar laboralment lligats a aquest edifici.  El lligam, però, va més enllà de les hores de feina. Aquí es respira història i un profund respecte per aquells que hi va viure i tenen aquí els seus records d'infància.
http://www.fabra.cat/

(Text extret d'un article d'Alfons Puertas, Observatori Fabra, Barcelona)

 




divendres, 1 de juliol del 2011

L'essència de l'Observatori

Us escric des dels Sopars amb Estrelles, uns okupes carregats de bones intencions, que tenim com a objectiu la difusió científica en un entorn de lleure i gastronomia a l'Observatori Fabra.

Els que treballen a l'Observatori, els que fan les "observacions" cada dia, i a hores sovint intempestives, ens ofereixen els resultats de la seva feina metòdica i ens fan sentir que, quan anem al Fabra, a més a més de visitar un Museu i mirar per un telescopi de 1904, estem en un centre que segueix donant servei.

Avui, a http://www.fabra.cat/ hi ha l'actualització -com cada primer de mes- de les dades meteorològiques enregistrades durant el passat mes de juny.  No sé a vosaltres, però a mi m'han interessat sempre els programes del temps.  De fet, junt amb les notícies, són els més vistos de la televisió.  És curiós, oi? Com si tots fossim pagesos o haguéssim d'anar d'excursió cada dia.  Treballem en entorns tancats i arrecerats i, tot i això, ens preocupa el temps.  Serà que encara tenim uns comportaments primitius molt arrelats? 

En qualsevol cas, i tornant al web de l'Observatori Fabra i a les seves informacions, ens pot fer sentir orgull de pertinença per aquesta institució que no hagi deixat mai de donar servei.

Aquest matí hi he estat i m'han explicat que tenen un arxiu fotogràfic entranyable on es veuen les persones que feien les observacions cap al 1920, amb criatures -els seus propis fills- jugant prop de les eines de medició.  Us agradarà veure-ho? Doncs us les ensenyarem aviat!


Aquesta fotografia, d'Alfons Puertas,  està feta des de l'Observatori el passat 2 de juny. Una imatge espectacular del ruixat sobre una part de Barcelona.