Un viatge al Centre de la Galàxia

Ahir la Carme Jordi, doctora en Física per la Universitat de Barcelona i professora del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la mateixa Universitat, ens
va parlar d'un viatge al centre de la Via Làctia.

Serà perquè m'agraden el viatges i encara més que m'expliquin coses que desconec, vaig començar a escoltar atentament.  Em pensava que em costaria d'entendre conceptes que sovint són complicats perquè tenen unes dimensions absolutament inhumanes: 100.000 anys llum, 100 vegades el pes del nostre Sol... difícil d'imaginar!

Va començar posant-nos exemples de les mides dels planetes del Sistema Solar. Això m'ho sabia. Al sortir del nostre Sistema Solar, ens va fer endinsar dins la nostra galàxia, la Via Làctia. El nostre sol, solet (ho dic així perquè pobrissó es veia molt petit en un costat de la Via Làctia). De la Terra, ni en parlem. Ja no hi erem. 

Ens va ensenyar altres galàxies: planes, rodones, con difoses i caòtiques, petites, grans i els conceptes de milions de galàxies van anar aflorant. Casa nostra, la Via Làctia, ja era un puntet.

Mentre semblava que ens haviem perdut dins l'univers, vam recuperar el camí i tornar a casa, al Sol. A partir del Sol ens van anar endinsant poc a poc dins del centre de la Via Làctia on, per fi, vaig entendre què era un forat negre. Justament el que tenim en el centre d'aquesta galàxia i al voltant del qual orbitem tots plegats. Un nou concepte per a profans: els forats negres no són ens "xucladors". És una materia tan densa que la seva gravetat no permet ni tan sols que la llum se'n surti. Que no deixi que surti la llum,  no vol dir que els astres que orbiten al seu voltant acabin entrant a les seves negres entranyes. No!  Senzillament fan com la resta, orbita que orbitaràs. 

En una recreació feta a base de un 10 anys de medicions i fotografies astronòmiques ens va demostrar com s'havia vist que l'espai negre, on semblava que no hi havia res, devia de tenir una massa impressionant perquè al voltant del seu eix els astres propers feien les seves rutes orbitals.

També ens va ensenyar com tot es veia més aviat vermellós perquè la freqüència d'ona d'aquest color, més àmplia, podia passar més fàcilment per sobre o per sota d'aquesta matèria amb tanta densitat, mentre que el blau, d'ona molt més curta, quedaba absorbit.

Carme, perdona'm per aquesta transcripció tan poc ortodoxa.  Molts dels assistents van fer preguntes que també jo no tenia clares: com és que veiem la Via Làctia si hi sóm a dins?  Resposta: a dins i, precisament, veiem el troç que tenim al davant.

M'han agafat moltes ganes de seguir-me informant sobre astronomia i de saber el  perquè de com he arribat aquí. Un èxit de la difusió científica.  Moltes gràcies, Carme.