dijous, 29 de setembre del 2011

Fins l'any que vé!

Benvolguts,


S'ha acabat la temporada dels Sopars amb Estrelles i aquest blog ha estat poc actiu. Disculpeu.

Per a l'any que vé intentarem que tots els ponents ens envíin un resum amb fotografies o links d'interès sobre cada tema i així aconseguirem donar-vos informació de primera.

El resum de l'estiu 2011 ha estat molt positiu en quan a la satisfacció que han manifestat les persones que han assistit a l'activitat de l'Observatori Fabra.

Hem tingut el privilegi de comptar amb ponents que ens han parlat de química, d'extraterrestres, de com es va iniciar la nostra galàxia, de com es van formar els elements químics, del creixement exponencial de l'espècie i la despesa exponencial de recursos... Bé,
només m'agradaria tenir prou memòria per haver acumulat en el meu cervell tanta informació valuosa.

Per mi el més important, però, no és acumular ciència si no estar oberts a noves línies de coneixement que no sabíem ni que existíen i que ens despertin la curiositat per aprofundir en aquells temes que més ens han agradat.

Mai hagués pensat que una xerrada sobre superconductors em deixaria bocabadada i que un químic m'explicaria com fer millor la melmelada de mores.

Si a això li afegiu la millor vista de Barcelona, envoltada de natura, davant d'un edifici modernista i una suau música que t'acompanya des que arribes... no és d'estranyar que en els portals d'internet hagin posat un 10 a l'apartat "ambient".


divendres, 29 de juliol del 2011

Contaminants orgànics en el medi marí

El Jordi Dachs,  investigador del CSIC, doctor en Ciències del Mar per l'UPC acaba de tornar aquest mes de juliol de l'Expedició Malaspina 2010, amb el vaixell Hespérides. Amb el seu equip han estat recorrent el món durant un any fent medicions en mars i oceans per tal d'estudiar la distribució global dels contaminants, els processos d'acumulació i el canvi climàtic que afecta la seva mobilització i els efectes tòxics sobre els microorganismes.
Els estudis que han fet han estat a 4.000 metres de profunditat.

 
Amb 30 minuts,  posar-nos al dia d'un any de recerca no era fàcil.  Sí que ens van quedar uns quants conceptes clars:

 
  • El consum d'energia i aigua ha augmentat exponencialment des de l'any 1950.
  • Hi ha unes 200.000 substàncies orgàniques sintètiques, roba, pesticides, additius, productes farmacèutics, etc. que contaminen les cadenes tròfiques: de l'aire passa a l'herba, als animals, als rius, als mars, al pancton, als peixos i a l'home. 

 
El fluor, per exemple, està el productes ignífugs dels ordinadors, en roba impermeabilitzada com el Gore-Tex i en els recobriments de tefló de les paelles... Aquest component es volatilitza o bé passa a través de l'aigua al clavegueram i al mar. 

 
Entre la detecció d'un perill per a la salut i la prohibició d'un determinat component, hi ha un decalatge d'uns 5-10 anys.  Els lobbys que fabriquen aquests productes fan pressió als governs per minimitzar la seva prohibició i, quan finalment la reducció o prohibició s'ha aconseguit, ja estan sortin al mercat productes amb un nou potencial d'emissions no  poru conegut.  En aquest sentit, el Jordi Dachs ens va donar la bona notícia que actualment, abans de treure al mercat un producte  ha de passar obligatoriament per  determinades proves sobre els seus afectes mediambientals.

 
Per exemple, els nonylfenols, detergents que ja es van prohibir fa temps, s'ha descobert que al cap de 50 anys, des de l'Antàrtida, es tornen a volatilitzar. Aquests detergents, per causa de les temperatures elevades anaven a l'atmòsfera, d'allà migraven a zones fredes com a l'Antàrtida i es precipitaven al gel i a l'oceà...i ara,  tornen a l'atmòsfera de nou.

 
El Jordi Dachs ens va fer veure que contaminant que es "desintegren" amb poc temps, tenen un impacte menys greu, però que d'aquesta desintegració en poden sorgir altres contaminants més persistents.

 

  No entrem en pànic!  Tenim un equip de científics preparats i amatents que fan medicions i anàlisis per conèixer els nivells d'aquests contaminants i per alertar sobre la necessitat de regulació.

Nosaltres ens vam quedar amb ganes de saber-ne més sobre l'expedició, sobre els processos de contaminació

dimecres, 20 de juliol del 2011

Un viatge al Centre de la Galàxia

Ahir la Carme Jordi, doctora en Física per la Universitat de Barcelona i professora del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la mateixa Universitat, ens
va parlar d'un viatge al centre de la Via Làctia.

Serà perquè m'agraden el viatges i encara més que m'expliquin coses que desconec, vaig començar a escoltar atentament.  Em pensava que em costaria d'entendre conceptes que sovint són complicats perquè tenen unes dimensions absolutament inhumanes: 100.000 anys llum, 100 vegades el pes del nostre Sol... difícil d'imaginar!

Va començar posant-nos exemples de les mides dels planetes del Sistema Solar. Això m'ho sabia. Al sortir del nostre Sistema Solar, ens va fer endinsar dins la nostra galàxia, la Via Làctia. El nostre sol, solet (ho dic així perquè pobrissó es veia molt petit en un costat de la Via Làctia). De la Terra, ni en parlem. Ja no hi erem. 

Ens va ensenyar altres galàxies: planes, rodones, con difoses i caòtiques, petites, grans i els conceptes de milions de galàxies van anar aflorant. Casa nostra, la Via Làctia, ja era un puntet.

Mentre semblava que ens haviem perdut dins l'univers, vam recuperar el camí i tornar a casa, al Sol. A partir del Sol ens van anar endinsant poc a poc dins del centre de la Via Làctia on, per fi, vaig entendre què era un forat negre. Justament el que tenim en el centre d'aquesta galàxia i al voltant del qual orbitem tots plegats. Un nou concepte per a profans: els forats negres no són ens "xucladors". És una materia tan densa que la seva gravetat no permet ni tan sols que la llum se'n surti. Que no deixi que surti la llum,  no vol dir que els astres que orbiten al seu voltant acabin entrant a les seves negres entranyes. No!  Senzillament fan com la resta, orbita que orbitaràs. 

En una recreació feta a base de un 10 anys de medicions i fotografies astronòmiques ens va demostrar com s'havia vist que l'espai negre, on semblava que no hi havia res, devia de tenir una massa impressionant perquè al voltant del seu eix els astres propers feien les seves rutes orbitals.

També ens va ensenyar com tot es veia més aviat vermellós perquè la freqüència d'ona d'aquest color, més àmplia, podia passar més fàcilment per sobre o per sota d'aquesta matèria amb tanta densitat, mentre que el blau, d'ona molt més curta, quedaba absorbit.

Carme, perdona'm per aquesta transcripció tan poc ortodoxa.  Molts dels assistents van fer preguntes que també jo no tenia clares: com és que veiem la Via Làctia si hi sóm a dins?  Resposta: a dins i, precisament, veiem el troç que tenim al davant.

M'han agafat moltes ganes de seguir-me informant sobre astronomia i de saber el  perquè de com he arribat aquí. Un èxit de la difusió científica.  Moltes gràcies, Carme.

Albireo

La constelación del Cisne es una de las pocas del cielo que hace honor a su nombre pues permite ver la figura del animal dibujada con estrellas. También se llama “cruz del norte”:  el palo menor y los dos brazos forman dos triángulos que son las alas del cisne en vuelo; el palo mayor es el cuello que termina en la estrella Albireo. Así pues, esta estrella es el pico del Cisne. Aunque parece que su etimología fuera árabe, por el comienzo en “al”, en realidad se trata de una deformación del nombre original ab ireo, aparecido en el Almagesto, y se refería a una planta aromática usada por los romanos en su farmacopea.
Esta estrella, también llamada b del Cisne, es un débil punto de luz, difícil de localizar en el cielo cuando se la quiere enseñar a un observador sin experiencia. Pero cuando la vemos a través del telescopio, la sorpresa está garantizada. Lo primero que observamos es que la estrella no es una sola, como la vemos a simple vista, sino que son dos que se ven claramente diferenciadas en el ocular. Albireo es doble, con dos componentes que están unidas por la fuerza de la gravedad, de la misma manera que lo están la Tierra y la Luna. En realidad esto no es una novedad porque las estrellas dobles son muy abundantes en el cielo, hasta el punto de que hoy se cree que más de la mitad de las conocidas lo son. No es una cualidad fácil de determinar.  Podría ser que en el telescopio veamos dos estrellas muy juntas pero que  sólo sea un efecto de perspectiva, mientras que en la realidad ambas están muy alejadas entre sí. Pero en el caso de Albireo, y después de décadas de estudio, se sabe que forman un verdadero par que interactúa a través de la fuerza de la gravedad.
Lo más sorprendente para quien observa por primera vez estas estrellas es que son de colores diferentes y muestran un gran contraste.  Una es más bien amarillenta mientras que la otra es azulada. Este contraste cromático, unido al intenso brillo con que se ven, comparado con la observación a simple vista, hacen de Albireo una de las estrellas más extraordinarias del cielo para ser observada con telescopio.
Además de la sorpresa que nos depara su observación, la estrella es también una fuente de reflexión en muchos aspectos. Pensemos, por ejemplo, en la distancia. Albireo se encuentra a unos cuatrocientos años luz, por lo que podemos decir que la luz que vemos hoy es la que partió de allá hace cuatro siglos y eso significa que la información que poseemos de la estrella no es la de hoy sino la del pasado: estamos viendo la estrella como era hace cuatrocientos años. Mirarla es un viaje al pasado, en tiempo real. Por ejemplo, puesto que las dos componentes van girando la una en torno a la otra, la posición que apreciamos en el telescopio no es la actual sino la que tenían hace cuatro siglos. Por otro lado, podemos hacer un ejercicio mental que es justamente el opuesto al que acabamos de describir: supongamos que alrededor de una de las dos componentes hay un planeta habitado por una civilización capaz de ver, por medio de telescopios muy potentes, la vida que se desarrolla en la Tierra. Si ahora mismo nos están observando, ¿qué verán? Pues no podrán ver las Cenas con Estrellas del Observatorio Fabra, sino que estarán mirando nuestro pasado. Quizás vean a Galileo cuando, hace ya cuatrocientos años, apuntó por primera vez su telescopio al cielo y se quedó pasmado al ver las maravillas que contiene. Entre ellas, en primera fila, está Albireo.
Antonio Bernal

dimarts, 12 de juliol del 2011

Entrades gratuïtes al CosmoCaixa


La Fundació la Caixa, amics i col·laboradors dels Sopars amb Estrelles,  regala a tots els participants als Sopars amb estrelles una entrada Familiar al CosmoCaixa i un obsequi pels més petits.

Amb CosmoCaixa compartim l’objectiu de fer més propera la ciència al públic i aquest centre és un bon exemple d’aquest treball divulgatiu.

No deixis que t'expliquin com son els Dinosaures del Desert del Gobi... Descobreix les boniques figures tridimensionals que corresponen a diferents equacions algebraiques en la nova exposició...No et perdis el Bosc inundat, una selva amazònica a la ciutat de Barcelona... Tot això i més us espera a CosmoCaixa aquest estiu.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Una mica d'història: La familia Campo a l'Observatori


La família Camps
  L’Observatori ja es va constuir amb una vivenda al baixos pensada per la familia que hi anés a viure. Disposava d’aigua corrent i electricitat. Poc abans de la inauguració oficial, l’any 1904, s’hi va instal·lar el primer conserge, en Gabriel Campo Pérez amb la seva dona, la Juliana Cunchillos i els seus dos fills, el petit Gabriel i en Santiago. Les tasques del conserge consistien en el manteniment de l’instrumental, la vigilància de les instal·lacions i terrenys que envoltaven l’edifici i l’atenció de les nombroses visites diurnes que rebia l’Observatori.
 
Els Campo estaven molt ben integrats en la vida científica del Fabra. Sovint compartien taula i tertúlia amb els astrònoms. Fins i tot tenien una habitació sempre a punt per a que els científics poguessin passar les nits.
 
Del terreny que envoltava l’edifici també se’n cuidava el conserge. Disposava de petites feixes al vessant Sud on hi conreva per a l’alimentació familiar utilitzant l’aigua de la pluja recollida de les teulades de l’edifici. També criaven conills, gallines i cabres. Era molt habitual l’intercanvi d’aliments i la col·laboració amb els veïns de la zona car era una època de subsistència.
 
El petit Gabriel, molt aplicat en ciències, va esdevenir observador meteorològic del mateix Fabra. Ho seria des del 1919 fins el 1981 essent, encara avui, el meteoròleg amb més anys d’observació acumulats al nostre Observatori. Amb el seu germà Santiago, compaginàven els seus oficis amb l’acollida de visitants al Fabra, mentre ajudaven al pare.
 
Quan es casen els dos germans, incorporen les seves famílies a la vida domèstica del Fabra, de manera que, a finals dels anys 20, convieuen a l'edifici els tres matrimonis. L'any 1924 neix al Fabra la Margarida Campo, filla de'n Gabriel i la Lorenza, i l'any 1929 en Santiago i la Guadalupe tenen la Maria. L'espai limitat fa que el Gabriel i la seva família marxin a viure a la ciutat. Tanmateix pujarà al Fabra diariament, sempre en transport públic, per fer amb puntualitat l’observació meteorològica del matí i també els diumenges pels àpats familiars on es retrobava tota la familia.
 
D’aquella època tenen bon record els fills d’en Gabriel, la Margarida i l’Antonio Campo que sortosament encara avui en dia ens poden explicar aquests fets tan entranyables; com quan pujaven fins a la font de la Llicorella  a fer un berenar tot contemplant la ciutat o l’afició fotogràfica del seu pare que ens ha permès retrobar les imatges que us mostrem en aquest article.
 
L’esclat de la Guerra Civil no va aturar l’activitat científica de l’Observatori Fabra. L’edifici va esdevenir en diverses ocasions un petit camp de refugiats per alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències i la familia Campo en va ser l’amfitriona d’aquella gent atemorida. Per als nens dels Campo la terrassa de l’edifici era un mirador tristament privilegiat per contemplar el bombardeig de la ciutat des de la seguretat de la distància. Aquella imatge els quedà per sempre gravada a la memòria.
 
L’any 1948 mor Gabriel Campo Pérez, el primer conserge que va tenir l’Observatori. Des d’aleshores el seu fill Santiago ocupà el seu lloc. Per aquella època la relació entre l’Observatori Fabra i els mecànics del funicular del Tibidabo i del Tramvia blau era molt estreta. Sovint aquests col·laboraven en les tasques de manteniment dels mecanismes del telescopi i la cúpula. Els vincles d’amistat eren forts. D’aquesta manera la filla d’en Santiago, la Maria, coneix en Domingo Vera, amb qui es va acabar casant. El matrimoni es queda a viure al Fabra, on el seus  fills Joan Antoni i Maria també hi van nèixer.
 
La Maria, el seu pare Santiago i el seu oncle Gabriel sovint eren les persones encarregades d’acompanyar als nombrosos grups de visitants que arribaven a l’Observatori durant les dècades dels 50, 60, 70 i 80. Es dedicaven a les visites diurnes; les nocturnes, de més contingut científic, eren responsabilitat dels astrònoms. La Maria, a més, s’encarregava de posar ordre a la biblioteca. El públic era sempre rebut al jardí de l’observatori, el jardí dels Campo, ple aleshores d’enormes hortènsies. El tracte era sempre exquisit i atent per part d’aquells que en realitat ensenyaven casa seva. La Maria, en Santiago i en Domingo eren molt coneguts i estimats a Vallvidrera.
 
D’aquesta manera, qui dies passa anys empeny, una familia dedicada en cos i ànima a l’Observatori Fabra var anar perdent, com es llei de vida, els seus membres. En Domingo mor el 1977 i Gabriel Campo fill l’any 1981. Santiago decideix jubilar-se del seu càrrec de conserge l’any 1982 quan la vista ja no li permet treballar en condicions. Aquell mateix any pren la dura decisió de marxar del l’observatori amb la seva dona i la Maria per viure a una casa prop del Tibidabo. Allà hi trobarien més seguretat per la proximitat amb altres veïns, que no pas en l’aïllament del Fabra. És el final de la història dels Campo a l’Observatori. La Maria, però, va continuar fent tasques al Fabra amb el que va estar vitalment lligada fins la seva mort, l’any 2003.
 
Actualment no hi viu ningú al Fabra. És només un lloc de treball per als que hem tingut la fortuna d'acabar laboralment lligats a aquest edifici.  El lligam, però, va més enllà de les hores de feina. Aquí es respira història i un profund respecte per aquells que hi va viure i tenen aquí els seus records d'infància.
http://www.fabra.cat/

(Text extret d'un article d'Alfons Puertas, Observatori Fabra, Barcelona)

 




divendres, 1 de juliol del 2011

L'essència de l'Observatori

Us escric des dels Sopars amb Estrelles, uns okupes carregats de bones intencions, que tenim com a objectiu la difusió científica en un entorn de lleure i gastronomia a l'Observatori Fabra.

Els que treballen a l'Observatori, els que fan les "observacions" cada dia, i a hores sovint intempestives, ens ofereixen els resultats de la seva feina metòdica i ens fan sentir que, quan anem al Fabra, a més a més de visitar un Museu i mirar per un telescopi de 1904, estem en un centre que segueix donant servei.

Avui, a http://www.fabra.cat/ hi ha l'actualització -com cada primer de mes- de les dades meteorològiques enregistrades durant el passat mes de juny.  No sé a vosaltres, però a mi m'han interessat sempre els programes del temps.  De fet, junt amb les notícies, són els més vistos de la televisió.  És curiós, oi? Com si tots fossim pagesos o haguéssim d'anar d'excursió cada dia.  Treballem en entorns tancats i arrecerats i, tot i això, ens preocupa el temps.  Serà que encara tenim uns comportaments primitius molt arrelats? 

En qualsevol cas, i tornant al web de l'Observatori Fabra i a les seves informacions, ens pot fer sentir orgull de pertinença per aquesta institució que no hagi deixat mai de donar servei.

Aquest matí hi he estat i m'han explicat que tenen un arxiu fotogràfic entranyable on es veuen les persones que feien les observacions cap al 1920, amb criatures -els seus propis fills- jugant prop de les eines de medició.  Us agradarà veure-ho? Doncs us les ensenyarem aviat!


Aquesta fotografia, d'Alfons Puertas,  està feta des de l'Observatori el passat 2 de juny. Una imatge espectacular del ruixat sobre una part de Barcelona.

dilluns, 27 de juny del 2011

"Imaginary” una nova exposició de matemàtiques


La Fundació la Caixa, amics i col·laboradors dels Sopars amb Estrelles, inauguren demà al CosmoCaixa, una nova exposició sobre matemàtiques i que mostra dotze boniques figures tridimensionals que corresponen a diferents equacions algebraiques.


Amb CosmoCaixa compartim l’objectiu de fer més propera la ciència al públic i aquesta exposició és un bon exemple d’aquest treball divulgatiu.

En el recorregut d’aquesta exposició es pot esbrinar com les equacions algebraiques sempre tenen una representació en l’espai, i entendre’n les seves simetries i les singularitats.

També ofereix l’oportunitat d’interactuar amb una pissarra digital, on es poden modificar aquestes figures fàcilment, crear-ne de noves i analitzar-ne tant l’equació com la geometria.

Demà dimarts 28 de juny a las 19.00 hores hi ha la inauguració d’Imaginary: Una mirada matemàtica al CosmoCaixa.

divendres, 24 de juny del 2011

LA JOYA DEL CIELO


Saturno es una maravilla entre los planetas. Su extraordinario sistema de anillos que se puede ver desde la Tierra con telescopios de aficionado lo hacen único entre todos los cuerpos conocidos del Universo, a tal punto que se ha convertido en un símbolo del cielo estrellado. Si le pedimos a un niño que nos dibuje el cielo nocturno, de seguro nos pintará una luna en forma de cuerno, estrellas de varias puntas a montones y, casi con seguridad, un planeta con anillos. Crecimos sabiendo que así es Saturno y ahora el Internet nos muestra sus fotografías con una resolución imposible de alcanzar por medios ópticos y en una magnífica gama de colores que confirma el apelativo que se le da: la joya del cielo.
En el siglo XVII no era así. Saturno era conocido desde la más remota antigüedad porque se puede ver sin necesidad de aparatos ópticos, con un brillo que lo pone en competencia con las estrellas más destacadas del cielo. Pero jamás se esperó que fuera un cuerpo exótico. Quizás que tuviera algunos satélites como los que Galileo descubrió en 1610 girando en torno a Júpiter, pero nada más. Imaginemos cuál no sería la sorpresa del mundo científico de la época cuando el sabio pisano reveló que se trataba de un planeta triple en el que los dos acompañantes estaban pegados a lado y lado del cuerpo principal, como se pegan los primates al cuerpo de sus madres. Todos los observadores de la época se abalanzaron sobre sus telescopios para estudiar esta rareza del cielo y se generaron tantas interpretaciones como astrónomos había en Europa. Durante cincuenta años los observadores dibujaron lo que veían a través de sus telescopios y sus bocetos van desde los más estrafalarios – como pintar el planeta con dos orejas, una a cada lado, como si fuera una taza – hasta algunos que rozaron la interpretación acertada y dibujaron el anillo, pero no lo comprendieron como tal. El mismo Galileo, seis años después de su primer dibujo del planeta triple, hizo otro en el que se ve el anillo, salvo que no rodea al planeta, sino que está situado detrás de él. Pero Galileo no habló nunca de anillos, como no lo hizo ningún astrónomo de la época, porque habría sido una interpretación tan absurda, que quien mencionara esa posibilidad corría peligro de perder su prestigio científico.
No fue sino medio siglo después de la primera observación de Galileo, cuando Christian Huygens se atrevió hablar de anillos. Este sabio holandés, además de matemático y astrónomo, era un óptico excelente y tenía los mejores telescopios de la época, construidos por él mismo. Con esos instrumentos logró ver el sistema de anillos de Saturno pero le pareció tan salida de tono esa posibilidad, que prefirió no divulgarla y, mejor, se la envió a un amigo, en forma de anagrama indescifrable, con la promesa de que a su debido tiempo le daría la interpretación del enigma. De esa manera preservaba para sí el descubrimiento sin tener que expresar lo que en el mundo científico habría parecido una sandez. Días después hizo la traducción del enigma: “Saturno tiene un anillo plano que bordea el planeta sin tocarlo”.
Cuando les enseñamos el planeta Saturno a los visitantes del Observatorio Fabra, con el telescopio histórico que tenemos en la cúpula, se sienten maravillados. No sólo el anillo tan llamativo, sino también los satélites que se pueden ver rodeando el planeta les hacen proferir exclamaciones de asombro. Muchas veces hemos escuchado comentarios que, aunque en broma, expresan con elocuencia la sorpresa que se llevan los observadores al mirarlo: “Es una pegatina adherida al telescopio”, dicen algunos; “parece un juguete”, expresó una observadora fascinada con la imagen que veía a través del ocular. Y es que no hay fotografía ni imagen de internet, por vistosa que sea, que supere la sensación que se siente al observar en directo esta maravilla del cielo.
Antonio Bernal González
Divulgador científico del Observatorio Fabra

dimarts, 21 de juny del 2011

El nostre lloc a l'Univers

Ahir vam fer la inauguració "oficial" del Sopars amb autoritats, empreses col·laboradores i tots els equips que hi treballen junt amb els seus responsables. Aquest dia també convidem als mitjans de comunicació i van pujar a l'Observatori uns 35 periodistes. Estem molt contents que ens acompanyin i, alguns d'ells, ja són habituals d'aquesta nit.

El conferenciant va ser l'Ignasi Ribas, investigador de l'Institut de Ciències de l'Espai, de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya... i, si en voleu saber més, mireu-vos el seu historial al nostre web.  És impactant.

La xerrada va anar sobre "El nostre lloc a l'Univers".  Amb l'Ignasi, no solament aprens coses meravelloses, sinó que et fa encuriosir pels temes que explica i, com que ho fa tan planer, no et fa sentir com un perfecte ignorant,  que hauria d'haver estat més atent a classe quan era petit.

Quan va acabar la conferència, no paraven les preguntes: què és la matèria negra? què hi ha abans del big bang? ens pot caure un metorit gegant al cap? 

Fantàstic! Imagineu-vos que esteu mirant la tele i que, apretant el comandament, el senyor que parla es gira, us mira als ulls i li podeu fer preguntes. Ell, encantat de la vida, us contesta.  Us agradaria, oi? Doncs això és el que es pot fer en els Sopars. Preguntar als científics del més alt nivell,  sense por de no saber-ne prou. Està clar que els que anem a sopar a la terrassa de l'Observatori Fabra no sóm experts, però sí gent amb curiositat per saber.

A part dels periodistes, també ens va acompanyar el temps. No feia fred i teniem una brisa suau.  No sé quin sant devien cel·lebrar els barcelonins, perquè des de la terrassa  veiem focs artificials per la banda del Besós i Ciutat Vella.  Un espectacle afegit.

Van venir uns nens, acompanyats dels pares, que seguíen atentament la xerrada.  M'agrada pensar com des dels Sopars afavorim que els nois(*) pensin que hi ha més vocacions que la de futbolista o advocat.

(*) permeteu-me que no digui "nois i noies" ni "humans i humanes" perquè jo sóc d'una altra escola, menys políticament correcta, però que pretenia entendre'ns amb senzillesa.

http://comradioblocs.com/eureka/2011/06/18/comencen-els-sopars-amb-estrelles-a-lobservatori-fabra/

dimecres, 15 de juny del 2011

Un cel espectacular

No hi ha espectacle que més m'emocioni que aquell que prové de la natura: veure un mar serè, una tempesta desfermada, núvols que dibuixen sobre el cel textures amb tons de plom, groc, taronja, blanc... un quadre que no em canso de mirar.  Especialment perquè sempre és únic i  m'agrada poder  retenir algún moment especial, com un regal.


Aquesta nit ens regalen un eclipsi de lluna. Sempre és curiós de veure, però gràcies a que un volcà islandès està en erupció, des de l'Obervatori Fabra -i molts més llocs- veurem com les cendres irisen de taronja la lluna.  Eclipsi i volcà junts. Situacions que costa de repetir.


Pels que, com jo, us bellugueu en el món de les emocions, serà bonic de disfrutar-ho en companyia. Pels més científics, l'astrònom Antonio Bernal  us en explicarà cinc cèntims. Si no podeu veure-ho en viu, us posem links per que no us ho perdeu.


http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/eclipsi-fara-que-dema-lluna-vegi-vermella


http://www.vilaweb.cat/noticia/3898199/20110615/ub-transmetra-leclipsi-total-lluna.html

dilluns, 6 de juny del 2011

Astronomía se escribe con G

Hace poco tiempo leí un cuento de un autor cubano, titulado “Astronomía se escribe con G”. El autor se referia a la similitud de las palabras "Astronomía" con Gastronomía".  La verdad es que no me gustó la manera como el autor desarrolla el tema, y hasta me hizo pensar que si siguió por ese camino, todavía debe estar jugando en la segunda división de los cuentistas cubanos. Pero debo aclarar. Una parte del cuento me gustó mucho, sólo una parte: el título. Al verlo, recordé aquella tarde de primavera, hace ya casi ocho años, en la que les preguntaba a los gestores de la divulgación científica del Observatorio Fabra qué haríamos para atraer público durante el verano. Es la época en la que los estudiantes están de vacaciones y el público tiene una oferta tan grande de actividades, que una visita científica despierta poco interés. Unos días después nos reunimos de nuevo y fue cuando Lluís Gómez y David Pujol lanzaron la propuesta: hagamos una cena y, si tenemos éxito, la repetimos. ¿Qué era tener éxito? Nosotros mismos nos pusimos la meta: había que recibir al menos treinta personas.
Sobra decir que fue una temporada exitosísima pues en ella recibimos un total de 1500 comensales. Pero no fue fácil. Laie se encargaba de la parte gastronómica y Ángela, mi esposa, y yo, de preparar el observatorio con un ambiente adecuado. Cada día había que iluminar el ambiente y para ello teníamos que tender más cien metros de cables eléctricos, y al final de la cena teníamos que recoger todo el cableado y también las lámparas para dejarlas a buen recaudo dentro del observatorio. Teníamos también cada día que montar todo lo necesario para el sonido, altavoces, micrófono y consola, y nosotros mismos nos encargábamos de su manejo.
Durante el evento yo hacía de maestro de ceremonias. Daba la bienvenida, y hacía una corta charla en la que explicaba lo que era el observatorio Fabra y lo que los visitantes podrían ver en su interior. Hacía siempre el mismo discurso, cosa que me atormentó al final de la temporada, cuando me di cuenta de que los camareros lo repetían de memoria en son de chanza. Desde entonces decidí no repetir jamás, salvo en casos excepcionales, aunque para ello tuviera que redoblar mis esfuerzos de preparación.
El problema más agobiante era la recogida de todos los elementos cada día después de la cena. A esa hora ya estábamos cansados y para recoger los cables teníamos que pasar por el bosquecillo que rodea la explanada donde hacemos las cenas, que estaba plagado de jabalíes atraídos por el olor de la comida.
En cada una de las temporadas siguientes hicimos alguna mejora. En la segunda conseguimos un asistentes que nos ayudaba con las labores de montaje y desmontaje y con la recepción de los visitantes; luego otro que hacía de maestro de ceremonias y a mí me quedaba hacer la charla técnica.  En la tercera temporada conseguimos un administrador para el evento y teníamos ya un embrión de museo que le añadía variedad a la visita. Luego el Ayuntamiento de Barcelona tomó parte activa del evento y financió la remodelación del museo y de la cúpula y la construcción de la terraza de madera sobre el terrado en el que poníamos las mesas.  Por último, vino Armengol y entonces podemos decir que las cenas llegaron a su madurez.
Este año haremos la octava temporada de un evento que comenzó como un ensayo y terminó convirtiéndose, como lo vaticinamos hace ya cinco años, en un clásico de los veranos de Barcelona. Y es que era fácil predecirlo porque  las cenas del Observatorio Fabra son únicas. En la ciudad hay miles de ofertas gastronómicas: cenas con danza y baile, con música, con cine, con poesía. Pero, ¿con ciencia, y en directo? Es una oferta que no tiene parangón. Y en lo científico tampoco lo tiene porque creo que no hay observatorio astronómico en el mundo en el que se pueda decir, como en el Fabra, que astronomía se escribe con G.
Antonio Bernal
Astrónomo, divulgador del Observatorio Fabrahttp://www.soparsambestrelles.com/

dijous, 2 de juny del 2011

Tornen els Sopars amb Estrelles


Tornem a preparar els Sopars amb Estrelles a l'Observatori Fabra.


El nostre astrònom i gran divulgador científic Antonio Bernal ens ha preparat un programa diferent al de l'any anterior i en el que també, cada dia, ens parlarà d'un aspecte diferent dels estels i planetes que podrem observar des del telescopi.


Les conferències de professors convidats per a l'estiu 2011 estan  previstes els dimarts i dimecres. Aviat ho penjarem al web perquè pogueu anar triant a quines us fa il·lusió anar.


El 2011 és l'any de la Química. Doncs hem buscat químics il·lustres que, amb voluntat de fer divulgació, ens expliquin temes poc coneguts pel gran públic. A aquest apartat temàtic li hem posat el títol que correspon a una de les ponències perquè l'hem trobat d'allò més suggerent: "La Química, naturalment".

Quan algú diu: "això és química!" hi afegeix una ganyota. Després d'escoltar als nostres químics en els "Sopars" ens agradaria que diguessiu, amb un coneixement ben fonamentat i un somriure: "això és química!". S'escriu igual que la frase anterior, però el gest de la vostra cara hi marcarà la diferència.


El dia Mundial de la Dona en el 2011 arriba a la seva 100è edició. També a elles -a nosaltres- volem fer un modest homenatge des dels "Sopars". El segon apartat temàtic és: "La ciència, un món de dones". N'hi ha més de les que ens pensem i hem tingut la sort que algunes de les més destacades han acceptat venir a fer-nos una xerrada i explicar-nos les seves línies de recerca.


La vista de la ciutat des de la terrassa de l'Observatori seguirà meravellant-nos i el xef de Laie ens ha preparat un sopar en el que hi ha posat tots els sentits: colors de l'aurora boréal, - verd i morat-, textures cruixents o suaus, embolcalls calents i un autèntic Cel per als llaminers, com a apoteòsi final. Enguany, s'ha superat! Si el coneixessiu, us n'adonarieu que hi ha posat també molta il·lusió, i és nota en el resultat.









Seguim sense controlar els núvols i la pluja, però confiem en tenir més dies de serenor climatològica i gaudir de la fresca del Tibidabo mentre els barcelonins passen calor. Avui, precisament, mentre escric aquestes línies està diluviant. Millor, penso. Que ho plogui tot ara i el dia 15 de juny que estigui serè. Em sembla que no va aixì el clima, oi? però, per demanar, no quedem.

Ara que hem començat a bloggejar, us anirem tenint el corrent de tot allò que us pugui interessar.

L'Antonio Bernal m'ha assegurat que ens explicarà coses sobre els estels i podreu seguir-lo en aquest blog.

No us estigueu de comentar i nosaltres procurarem repondre sempre.